O “com anar a fotografiar grues a Gallocanta i acabar envoltat de cabres”
Anar a fer fotos sol està bé, però també ho està anar acompanyat, i si és ben acompanyat, millor. Al llarg dels anys he anat sortint a la muntanya acompanyada per diferents persones; fotògrafs, amics, parella, família (per què no?), encara que sempre hi ha alguna petita pega; l’aficionat a la fotografia voldrà aprofitar per aprendre dels teus consells i et farà mil preguntes (la qual cosa no és dolenta però un també vol fer fotos), l’amic i la parella et aguantaran una estona, però després els entrarà fred o l’avorriment i voldran anar-se’n, tot i que ni tan sols has començat a fotografiar. La família … bé, baixarà del cotxe, farà una foto amb el smartfone i si és de dia i fa sol, pot ser que aprofitin una estoneta per a un passeig pel camp però si no escoltaràs el ressò de la seva veu des del cotxe dient “ja has fet la foto?”. El fotògraf és el millor de tots. Entén el teu procés fotogràfic i no li importa sortir de nit, però us mireu de reüll cada vegada que trobeu un bon enquadrament per comprovar que no heu vist el Sant Grial alhora.
Trobar un col·lega fotògraf és la millor opció de les esmentades en el paràgraf anterior, però és molt important trobar-ne un de bo; un que t’ajudi a matinar, que no se’t dormi de nit, que respecti la teva feina i no aprofiti les teves idees ni tu les seves. A mi m’ha costat un bon temos però ja tinc uns pocs d’aquests i ells ja saben qui són.
Al tema.
Doncs això; fa un parell de setmanes vaig anar a Gallocanta per veure l’espectacle de les grues i en aquesta ocasió, em va acompanyar una vella amiga que a més de ser aficionada a la fotografia li fascinen les aus. Ella al seu torn es va portar a una altra amiga, també “ocellera” de cor. Quina va ser la meva sorpresa quan cap de les dues va portar càmera de fotos (ai ai ai…) però la veritat és que vaig trobar en elles el company de viatge ideal. Ens compenetràvem en horari (sortides i postes de sol incloses) i fins i tot precisaven d’una bona estona observant cada au que trobàvem per identificar-la, mentre jo tenia la meva estoneta per preparar la presa fotogràfica. A més, gràcies al seu coneixement de la matèria, la sessió resultava doblement satisfactòria, ja que a més de gaudir amb la fotografia, aprenia sobre allò que estava retratant.
Tot va ser fantàstic fins que van començar a ploure del cel els acudits de cabres. No sabia com, però el meu animal fetitxe em perseguia de nou. No vaig trigar a adonar-me que els acudits no anaven per mi, sinó per una de les meves acompanyants, que va resultar ser veterinària de cabres (i jo sense saber-ho). Ho sé. Casualitats de la vida. El cas és que de les grues ens vam anar a les cabres i poc a poc aquestes van acabar per envoltar-nos. Literalment. I quan se’n van anar les cabres ens van sorprendre els cabirols, però això ja ho deixaré per a un altre dia si això.
El que jo us digui, fotògrafs del món, poseu un ornitòleg a la vostra vida.
Post i fotos dedicats a Laura i Sara, ens veiem en la propera cracks!