Ha estat un hivern molt dolent. Sol, calor i poca neu. És per això que vam calcular que la primavera s’avançaria i amb això, vàrem avançar el Phototrekking de primavera, a través del qual preteníem fotografiar les primeres flors primaverals del Pirineu, així com l’explosió de micro fauna (papallones, libèl·lules i petits insectes) i la aparició del centre galàctic sobre el llac de Malniu.
Sempre prometo aventura en els meus phototrekkings. També comento sempre als meus alumnes que la natura no es pot controlar i que, per molta previsió que tinguem, aquesta es pot trencar. Com fotògrafs, hem d’aprendre a aprofitar cada moment, cada sorpresa que ens brindi aquesta natura i aquest cop… ha estat un gran exemple d’això.
Vam arribar per la tarda sota una intensa boira. Al cap de poc la neu va començar a caure i lentament, a tenyir el terra i la vegetació de blanc. Nosaltres vam acompanyar aquesta boira i ens vam deixar perdre entre el bosc, enmig d’una atmosfera misteriosa, recorrent la pineda monocromàtica, buscant composicions i detalls desdibuixats. Vam passar així a la tarda fins que, amb la posta de sol, la boira va començar a desaparèixer i a convertir-se en núvols que canviaven de forma al desfer-se.
A la nit, vam poder prendre algunes fotografies amb un cel parcialment ennuvolat que va acabar per aclarir i mostrar-nos la bellesa d’una nit de muntanya sense lluna.
El matí següent, vam recórrer les ribes i el bosc de l’Estanyol de tarteres; un petit llac situat als voltants del refugi de muntanya que teníem per allotjament. En un clar del bosc, un ramat d’isards ens seguia amb la mirada.
La neu, encara fresca del vespre anterior, començava a desfer-se i a mostrar sota el seu mantell blanc, les primeres flors de primavera obrint-se lentament amb els intensos rajos del Sol. Vam aprofitar aquesta mateixa càlida llum per descansar amb les vistes del llac mentre comentàvem el pla per a la tarda.
Semblava que els núvols ens anaven a respectar, així que vam començar, càmera en mà, la nostra excursió cap al llac de Malniu. El camí, ara ja sense neu, era fàcilment visible i ens va conduir fins a un paisatge d’alta muntanya. El llac de Malniu, amb les muntanyes confrontants reflectint-se en les seves aigües, ens donava la benvinguda.
Expliquen les llegendes que els dissabtes a la nit es poden veure dotzenes de dones que arriben a l’estany de Malniu volant en les seves escombres. No són més que bruixes que s’acosten a l’indret amb intenció de celebrar els seus aquelarres entorn a les aigües del llac. A part d’aquests estrambòtics personatges, també es diu que a la zona hi viuen les Encantades, que renten la roba al les eves aigües. Es diu que si algú aconseguís robar un dels seus llençols es faria ric en abundància.
Vam aprofitar la càlida llum de la tarda per recórrer el llac i localitzar els millors punts de vista per la nit, quan la Via Làctia s’aixequés sobre les aigües del llac. La neu, encara present en aquesta zona, va fer una mica més complicat moure’s entre rierols, roques i matolls, però ho vam aconseguir!
Un cop aprofitats els darrers colors de la posta de sol, ens vàrem dirigir al punt que més ens va agradar del llac i, després de sopar un bon pícnic amb vistes immillorables, van començar a aparèixer els primers estels. Els trípodes destacaven a contrallum sobre el cel nocturn, els disparadors no descansaven. Malauradament, quan es va acostar el moment en què la Via Làctia havia de fer la seva aparició, va arribar un gran núvol i va començar a deixar caure novament flocs de neu sobre els nostres equips. Les nostres motxilles van quedar a poc a poc tenyides de blanc, així com tota la resta de nosaltres. Mica en mica, les empremtes que havíem deixat marcades al terra al pujar es van anar cobrint de neu i desapareixent. Arribat el moment, vam decidir tornar al refugi, ja que el vent apretava i les temperatures, ja de per si molt baixes, seguien descendint perillosament.
Teníem per davant una gran aventura: baixar la muntanya a les fosques, nevant i sense visibilitat. Una gesta que va acabar per ser el punt àlgid d’aquest Phototrekking. Enmig de la foscor, un grapat de llumetes en filera, descendien la muntanya com una cuca de llum, obrint-se camí entre flocs de neu. Un espectacle digne de recordar i que estic segura que els participants no oblidaran.
La baixada del llac va ser memorable, però també ho va ser arribar al refugi i entrar en calor, embolicar-nos en els nostres sacs de dormir i tancar els ulls mentre escoltàvem com la tempesta apretava fora.
Jon, Fortià, Francesc, Elena, Albert, Anna, Josep Lluís, la Marta, Salvador, Laura i Jaume, Gràcies per participar i fer d’aquest phototrekking un record memorable!
Sens dubte ha estat un Phototrekking molt especial i ple de sorpreses. Aquí us deixo algunes fotos de la nostra aventura!
I si estàs llegint aquest post i t’has quedat amb les ganes de participar, no deixis escapar els pròxims phototrekkings: http://martabreto.com/phototrekking/
