Atenció: Aquesta és una entrada de conscienciació ecològica. Pot ser llarga, però espero que la llegeixis, ja que no només són quatre fotos boniques, sinó un intent de cridar l’atenció sobre un tema molt important.
Es diu Gyps fulvus, més conegut com a Voltor Comú i és una de les quatre espècies de voltor que habiten la Península Ibèrica (juntament amb l’aufrany, el voltor negre i el trencalòs).
El voltor comú és una de les rapinyaires més grans de la península, arribant a mesurar gairebé tres metres de llarg i aconseguint els 10 kg de pes en un exemplar adult. Habiten les zones muntanyoses rocoses, fent els seus nius en els solcs creats per l’erosió causada per l’aigua en les mateixes. Per moure’s planegen per l’aire ajudant-se de brises i corrents ascendents que els ajuden a guanyar alçada amb facilitat, variant de zona en funció de la posició del sol en relació al relleu muntanyós.
La vida d’aquesta au és difícil i plena de curiositats: la cria surt de l’ou entre maig-juny i creix molt lentament (es pot detectar l’edat d’un exemplar a través de la coloració i aparença del plomatge i el bec). El jove voltor realitza el seu primer vol al juliol i a la fi del seu primer any de vida emprèn un estrany viatge d’anada i tornada: Àfrica l’espera, com si d’una prova de la vida o una espècie d’examen de graduació es tractés. Pel camí es trobarà amb moltes hores de vol i trampes que l’home li ha preparat, de vegades voluntària o involuntàriament, fins arribar al seu destí i tornar de nou al seu lloc d’origen. Als quatre o cinc anys, s’aparellarà de per vida i després del període de zel (de desembre a abril) incubarà seu únic ou.
Però això no és el més curiós, sinó el fet de que aquest carronyer ha suposat des de sempre, la forma més ecològica i productiva que han tingut grangers i pastors, des de temps ancestrals, de desfer-se del bestiar mort. De la mateixa manera, els voltors sempre s’han alimentat d’altres animals morts que troben a les planes i els vessants de les muntanyes. Perquè us feu una idea, un voltor és capaç d’aconseguir en els seus vols els 6000 metres d’altura, i té una gran capacitat de visió, podent detectar un cadàver a més de 2 km de distància. El problema és que, com sempre, hi ha l’home per fastiguejar tot.
I amb l’arribada de l’home … va arribar la fam.
La caça i la tala desmesurada dels boscos van fer que el voltor depengués únicament de les carronyes abandonades pels pastors i grangers per sobreviure. Aquest bestiar mort s’aferrava amb cadenes en muladars, on les aus sabien que trobarien aliment. No obstant això, amb el temps es van prohibir aquests muladars (que a més d’un òptim recurs per alimentar els voltors es la manera més ecològica de desfer-se del cadàver d’un animal), obligant als grangers i pastors a incinerar el seu bestiar mort (un procés burocràtic, costós i altament contaminant que a més, deixa sense aliment a totes les carronyaires). Com sempre i tristament, és més important l’enriquiment d’uns pocs que el bé comú.
Però els problemes del Voltor Comú i els seus companys no acaben aquí, ja que a més de ser matats de fam (cal tenir en compte que quan un voltor no veu recursos alimentaris deixa de criar), també s’han trobat un gran nombre d’exemplars enverinats. A aquest nou factor cal sumar el de la construcció de camps eòlics, que funcionen a través de grans molins de vent situats estratègicament en les tèrmiques que els voltors utilitzen en el seu gran viatges a l’Àfrica, abans de ser capaços de criar. Molts d’ells (també altres espècies d’aus) moren engolits per aquestes gegants aspes. Només en l’última dècada s’ha perdut la meitat de la població espanyola per aquestes diverses causes.
Fa uns dies vaig conèixer a en Manuel. Ell va ser qui em va explicar totes aquestes coses sobre els voltors i em va permetre conèixer la seva família alada. En Manuel és l’ànima de l’associació Fondo Amigos del Buitre i es dedica a recórrer cada dia els pobles de la seva comarca a la recerca de carronya per alimentar els voltors a la muntanya. Ells el reconeixen i volen en picat cap a la vessant de sempre quan detecten la seva jaqueta vermellosa. Tristament em comenta: avui només han vingut uns 150 … a veure si avui es deixa veure el trencalòs.
Al contrari del que sembla, els voltors són, com diu Manuel, molt republicans: reparteixen el menjar de manera que encara que n’hi hagi poc, tots s’hagin pogut emportar el seu tros de carn a la boca. Gràcies a “el semàfor”, unes circumferències pelades situades sobre les clavícules, informen als altres de si han menjat o no (quan han menjat, les plomes tapen aquests cercles).
Tenen poca força a les urpes, però tot el contrari en el seu bec, amb el qual tallen i estripen la carn amb facilitat. Em va al·lucinar com en Manuel els reconeix un a un i els parla afectuosament. Finalment demana que el deixem sol una estona amb els voltors. Ell porta tota la seva vida amb ells, però ha compartit amb nosaltres un moment del seu temps amb els voltors i tota la seva saviesa. Gràcies Manuel.
Comparteixo aquest vídeo que difon a la pàgina de Fondo Amigos del Buitre i que explica la història d’en Manuel i en Leonardo, el voltor que va voler ser home i els homes no li van deixar (treball audiovisual de Ran Levy – Yamamori).
Si voleu saber més sobre el Fondo Amigos del Buitre:
No ho has pogut descriure millor!!!
Segur que Manu li agrada el teu escrit.
Esperem que algun dia “el homo sapiens” sigui prou intel·ligent com per adonar-se del mal que s’esta fent a si mateix, al donar l’esquena als nostres germans animals i malmeten el medi ambient.
Nostra intel·ligència hauríem de fer-la servir per conviure amb tots els esser vius.
I no per el benefici d’uns quants que només fan que enriquir el seu egoisme i vanitat.
Espero no haver de repetir aquestes paraules tantes vegades, ni més anys.
Molt bon post ,Marta et felicito