En ocasions veig cabres

Islandia. Tardor de 2014. Dues de la matinada.

Llisco entre roques volcàniques, mala herba variada i foscor nocturna per un camp de lava, sota el no estrellat i molt, molt verd cel del nord.

De sobte, un so estarrufa tot el pèl del meu cos i dos ulls brillen en la foscor …

Ja són aquí. Les cabres m’han trobat.

 

Aquest breu però verídic relat us semblarà una cosa curiosa i poc freqüent, però la veritat és que des que tinc ús de obturador, pateixo una estranya malaltia… allà on vaig, van les cabres, i els que em coneixen o alguna vegada han compartit un agradable passeig amb mi en algun racó natural (fins i tot rural o urbà!), saben de què parlo i ho poden confirmar.

 

Al principi ho vaig veure com una cosa curiosa, una cosa casual. “Ostres mira, ¡una cabra! Vaig a fer una foto”, però amb el temps m’estic adonant que aquest costum algun dia s’haurà de convertir no només en el fil temàtic d’un llibre o exposició fotogràfica, sinó que també en el subjecte d’un estudi psicològic o paranormal.

 

A dia d’avui és més aviat com baixar del cotxe i buscar amb la mirada, fins a tenir controlat per on caminen o fins i tot admetre que encara que no les vegi hi sonpresents, entre la boira, darrere d’un arbust, bussejant sota la fosca aigua d’un llac… esperant el millor moment pera fer la seva gran aparició. A vegades em desperto i penso que potser, en aixecar els llençols aparegui alguna i emeti un fort…  ¡BEEEE!

 

Amb el pas dels anys he arribat a certa simpatia amb aquests esbiegants animals, i he arribat a introduir sota la denominació “cabres”, a tot un seguit de simpàtics ungulats que compleixen el mateix requisit: aparèixer inesperadament al meu voltant quan faig fotos, quan passejo per la muntanya, quan pedaleijo pel passeig del riu de la meva ciutat, quan pelo patates o com ara mateix, quan redacto en el meu bloc. En aquest grup entrarien no només cabres domèstiques i salvatges, sino també ovelles, muflons i isards, encara que últimament estic pensant en les foques com en les meves cabres de l’aigua, per motius similars (menys pel que fa als ungulats). Vaja, que és com el que veu una garsa i una polla d’aigua i els anomena “patos”. Em sembla cutre però afectuós a la vegada, una barreja rara de paletisme i colegueig que respecto i comparteixo.

En fi, per acabar de desvariejar us deixo amb aquest video que resumeix perfectament aquest article.

Demano disculpes si algú ha arribat aquí buscant informació útil sobre fotografia de fauna (potser en un altre moment). Arribats a aquest punt ja s’hauran adonat que aquest post no era el lloc. També demano disculpes si alguna cabra, ungulat o “pato” s’ha sentit ofès.

 

Crèdits de l’audiovisual: difcymru (youtube), Jon Bon Jovi i la cabra anònima que imita al crit de Wilhelm.