La nit de la Lluna vermella

Amb la nit va arribar la foscor. Una foscor que no aconseguia regnar, perquè una gran llum il·luminava el cel. Allà hi era, més gran i bella del que sol mostrar-se, la nostra lluna. Mostrant com sempre el seu “perfil” bo completament il·luminat pel Sol des d’algun lloc on els ulls no arriben.

I allà estava jo, amb la millor companyia, caminant muntanya amunt, endinsant-me en el bosc, fins arribar al lloc escollit, on asentariem el nostre petit campament. La intenció: gaudir de l’eclipsi al mig de la natura.

A la distància encara es podien veure els llums d’algun poble o ciutat però la nostra vista es dirigia cap amunt, on es trobava la Lluna més gran de l’any, també coneguda com Supermoon o Superlluna, a causa de l’increment aparent de la seva grandària al trobar-se al moment en el que la seva òrbita es troba més propera a la Terra.

 

 

Tot d’una, alguna cosa va semblar canviar. Vaig mirar al cel i una lleu taca fosca semblava envair la superfície de la Lluna. Una cosa s’interposava entre ella i l’Astre Rei. Nosaltres. Mica en mica, la foscor va començar a reclamar el seu territori, permetent ressorgir a les estrelles més brillants.

De cop i com un sospir, l’última línia de llum reflectida per la Lluna es va apagar, deixant pas a un escenari irreal, un paisatge apocalíptic presidit per una sagnant Lluna vermella que no podia deixar de mirar. No és d’estranyar que en l’antiguitat aquest fenomen desencadenés el pànic entre els observadors, que ho veien com un mal auguri.

Tombar-se a terra i mirar cap amunt era el millor que es podia fer en aquell moment. Un escenari únic, en el qual les estrelles i la Lluna plena pactaven una treva per mostrar-se a l’uníson en la nit a tot aquell qui, a aquelles altes hores de la nit, volués gaudir de tan bell moment.

 

 

Diem que l’eclipsi de Lluna és total quan aquesta passa completament dins de la zona umbral (el con d’ombra originat per la Terra il·luminada pel Sol i que es projecta sobre el nostre satèl·lit). Durant aquesta fase, d’aproximadament una hora de durada, la Lluna no desapareix sinó que es torna vermella a causa de la pròpia llum solar difosa per l’atmosfera de la Terra.

 

 

Una lleu brisa fregava els nostres rostres en tot moment i poc a poc la humitat es va apoderar de tot el present: l’objectiu, la càmera i totes les nostres pertinences van començar a mullar-se i gotejar. Fins i tot hi va haver moments en els què l’objectiu es va entelar per complet, dificultant algunes preses.

Encara que jo portava des de la posta de Sol i sortida de la Lluna (sobre les 19,30h) donant voltes per la muntanya amb la meva càmera, l’espectacle va començar sobre les 3h de la matinada i va durar una mica més de 3h, seguit per la posada de Lluna i la sortida del Sol, moment en el qual vaig aprofitar per fer una becaina abans de tornar a casa, on dormiria fins a l’hora de dinar.

 

 

Realment no sé si els resultats obtinguts són molt impressionants o si simplement són “una foto més” l’eclipsi, però l’experiència del moment viscut realment és el que trobo més important. Portem un any interessant amb els eclipsis … ara toca esperar al següent!