Selfies canins II

Atenció: aquesta entrada es la tercera part d’una trilogia. Clica aqui per llegir la primera part. Clica aqui per anar a la segona part.

Era un dia com un altre qualsevol, però amb un gran nombre de caixes, motxilles i trastos diversos davant de l’ascensor. Alguna cosa em deia que pujar al cotxe implicaria un viatge una mica més llarg que la típica excursió matinera a la muntanya. Em sentia nerviós i alegre, emocionat i inquiet… i llavors va ser quan el cotxe va començar a moure’s.

Sentia el vent acariciant la meva cara, i l’olor canviant del paisatge a l’altre costat de la finestra. Recordo aquell primer dia perquè vam estar moltes hores al cotxe, però quan vam baixar, tot feia una olor diferent, i no hi havia cap altre soroll que el fluir del riu i el cantar dels ocells.

 

 

Llavors tot es va tornar una aventura. Cada dia veia nous paisatges i mai sabia el que m’esperava. A vegades caminàvem entre espessos boscos, altres vegades gaudia creuant rius o fins i tot arrebossant-me la cara amb sorra de platja. Vaig canviar la frescor d’una terrassa per l’ombra de les fagedes, la meva bevedora de plàstic per aigua fresca de riu i el món sencer es va convertir en la meva nova casa.

 

 

Hi havia moments en què la bogeria i la felicitat s’apoderaven de mi. En aquests casos simplement em decantava per bordar a màxima potència i fer-ho saber així al món sencer. Encara que també hi va haver moments en què acabava rendit de tant exercici i em dedicava a defensar el seient del darrere del cotxe com el meu tron, el meu petit fort i l’únic lloc conegut en un món estrany per a mi.

 

També he menjat coses delicioses. Gent que desconeixia s’acostava a mi a oferir-me trossos de menjar amb diferents sabors. Recordo especialment a un cambrer que va tallar un tros d’alguna cosa a la que els meus van anomenar cachopo, del plat d’un client que ja s’havia anat … mai havia provat res d’igual.

 

Recordo les onades d’aquella tarda, xocant contra el meu pit mentre avançava per arribar a la resta de la meva manada, que s’havia endinsat en aquella gran massa d’aigua salada. Les línies de roques apuntaven mar endins i jo les resseguia saltant entre les escuma sense entendre molt bé perquè. Vam nedar i vam córrer entre aigua i sorra fins a la posta de sol. En aquestes hores en què jo ja estic cansat són les hores en què ella es torna silenciosa i pausada, treu diferents objectes de la seva gran motxilla i mira fixament el paisatge en silenci. Jo em sento i la miro. És una bona vida.