Atenció: aquesta entrada es la tercera part d’una trilogia. Clica aqui per llegir la primera part. Clica aqui per anar a la segona part.
Era un dia com un altre qualsevol, però amb un gran nombre de caixes, motxilles i trastos diversos davant de l’ascensor. Alguna cosa em deia que pujar al cotxe implicaria un viatge una mica més llarg que la típica excursió matinera a la muntanya. Em sentia nerviós i alegre, emocionat i inquiet… i llavors va ser quan el cotxe va començar a moure’s.
Sentia el vent acariciant la meva cara, i l’olor canviant del paisatge a l’altre costat de la finestra. Recordo aquell primer dia perquè vam estar moltes hores al cotxe, però quan vam baixar, tot feia una olor diferent, i no hi havia cap altre soroll que el fluir del riu i el cantar dels ocells.
Vaig fer de model en paisatges de postal (País Basc)
Vam entrar en coves inundades de mar (Asturias)
Llavors tot es va tornar una aventura. Cada dia veia nous paisatges i mai sabia el que m’esperava. A vegades caminàvem entre espessos boscos, altres vegades gaudia creuant rius o fins i tot arrebossant-me la cara amb sorra de platja. Vaig canviar la frescor d’una terrassa per l’ombra de les fagedes, la meva bevedora de plàstic per aigua fresca de riu i el món sencer es va convertir en la meva nova casa.
Vam caminar per les roques en baixamar (Cantabria)
Vam veure terres de linees multicolors (Asturias)
Hi havia moments en què la bogeria i la felicitat s’apoderaven de mi. En aquests casos simplement em decantava per bordar a màxima potència i fer-ho saber així al món sencer. Encara que també hi va haver moments en què acabava rendit de tant exercici i em dedicava a defensar el seient del darrere del cotxe com el meu tron, el meu petit fort i l’únic lloc conegut en un món estrany per a mi.
Un dels meus moments de felicitat (Cabo Peña, Asturias)
També he menjat coses delicioses. Gent que desconeixia s’acostava a mi a oferir-me trossos de menjar amb diferents sabors. Recordo especialment a un cambrer que va tallar un tros d’alguna cosa a la que els meus van anomenar cachopo, del plat d’un client que ja s’havia anat … mai havia provat res d’igual.
No tot va ser aigua salada, també van haber-hi rius, llacs i pluja. Molta pluja. Llavors anavem al bosc (Asturias).
Recordo les onades d’aquella tarda, xocant contra el meu pit mentre avançava per arribar a la resta de la meva manada, que s’havia endinsat en aquella gran massa d’aigua salada. Les línies de roques apuntaven mar endins i jo les resseguia saltant entre les escuma sense entendre molt bé perquè. Vam nedar i vam córrer entre aigua i sorra fins a la posta de sol. En aquestes hores en què jo ja estic cansat són les hores en què ella es torna silenciosa i pausada, treu diferents objectes de la seva gran motxilla i mira fixament el paisatge en silenci. Jo em sento i la miro. És una bona vida.
La nostra última nit (Asturias)
Comment
Quin gran regal pel teu gos! Tant de bo tots tinguessin la sort que té el teu de tindre un amo que l’estima tant. Felicitats per les fotografies i el reportatge. Salutacions.