Deia el Dr. Ian Malcolm en la primera pel·licula de Jurassic Park (Steven Spielberg, 1993) després de veure el viver de dinosaures del parc. I això és el que semblaven per a mi aquests nounats. Petits dinosaures en el seu niu. Sense allunyar-se de les teories que Alan Grant, un altre dels personatges de la pel·lícula, defensava, en què els dinosaures eren els avantpassats de les aus d’avui dia.
Allà estaven, amb un dia de vida em vaig perdre el eclosionar dels ous. Cecs i sense plomes, descansaven a l’ombra de l’heura que protegia el seu niu. La mare de les merles, va decidir col·locar la seva dolça dolça llar davant de la meva terrassa, on mengem els migdies, cosa que em va permetre fotografiar-los sense causar grans molèsties.
El primer dia hi va haver molt moviment a casa, de manera que la mare no es va deixar veure i va esperar que acabéssim la nostra reunió familiar per alimentar els seus. No obstant això, vaig construir el meu propi amagatall a la mateixa terrassa de manera que la meva presència passés desapercebuda i això em va permetre fotografiar-la sense ser vista, en les seves anades i vingudes per alimentar els petits dinosaures en potència. Els pares feien torns per portar els seus fills gran varietat d’àpats (gairebé tot cucs) de diferents gruixos, longituds i coloracions.
Un dia vaig tornar, preparada amb el meu equip fotogràfic i després de dies sense passar pel lloc i amb la il·lusió de veure com haurien crescut en tants dies, amb el dubte de si ja haurien aconseguit obrir els ulls o si els haurien crescut les seves plomes, em vaig trobar amb un niu buit. Em vaig preguntar si la meva presència podria haver foragitat els pares i causat un abandonament de les cries, fins i tot vaig valorar la possibilitat que algun depredador hagués fet d’ells el seu dinar. Però el niu estava intacte. No hi havia signes de baralla, ni ossos, ni plomes, ni res. Massa aviat com perquè haguessin fet fora a volar per si mateixos.
Vaig oblidarme el projecte de documentar el seu creixement i em vaig centrar en altres coses, amb la sorpresa que al cap d’un temps, després de donar una ullada al niu sempre intacte, alguna cosa havia canviat: quatre ous verds ocupaven el seu interior. La vida s’obria camí de nou.
No vaig espantar els pares, els fills no van volar, però sí que algú se’ls va menjar. Tot i així, la mare va decidir tornar-ho a intentar. L’endemà una silueta fosca es va acostar qual caçador entre els arbustos: un gat, directe cap al niu. No sóc molt fan d’animar als gossos a perseguir-los, però diguem que no em va importar deixar anar a Phoenix al crit de “¡corre busca!” I veure’l córrer i bordar. El gat va desaparèixer en dos mil·lisegons. Espero que almenys aquest ensurt el mantingui lluny del niu per un temps i que les noves cries ho aconsegueixin.