Aquest estiu se sentia el cruixir de la llenya, es sentía l’olor del fum en la distància. La calor era sufocant, l’oxigen escassejava i els ocells volaven lluny de l’indret. Arribaven les notícies d’un gran incendi.
Solc fotografiar de nit per aquesta zona i per a mi no va ser difícil imaginar-me el desastre. Aquell paisatge que tant gaudia fotografiarnt, s’estava reduint a cendres. Aquell mes de juliol, més de 1200 hectàrees de bosc van cremar.
Un dels bombers voluntaris que van ajudar a apagar l’incendi, Marc Sellarès, va decidir a posteriori crear un bosc de creus, utilitzant les restes dels arbres carbonitzats que encara aguantaven de peu i algunes de les branques que va recollir del sòl del lloc. La seva intenció, segons resen algunes pàgines informatives, va ser el de crear un ritual de dol alhora que donar importància al paisatge que va ser cremat. Una obra efímera que romandrà fins que la naturalesa ho permeti i que consta d’un total de 200 creus.
He trigat bastant en visitar la zona de nou i recentment vaig acompanyar a un altre fotògraf, en Carles Domenech, a realitzar una sèrie de fotografies nocturnes. Encara que els nostres estils disten molt l’un de l’altre, l’estima cap a la nit com a paisatge la compartim a la perfecció. De la nostra visita només puc dir que encara que vam gaudir el moment, el paisatge és desolador i encara amb la intensa llum de la Lluna, era difícil trobar el final del desastre.
