Phototrekking d’ivern: Crònica i fotos

Acabem de tornar d’una nova edició del Phototrekking d’hivern. Moltes rialles, moltes fotos i un grup d’allò més espectacular i variat.

Vam arribar a la Vall d’Aran esperant veure neu però al creuar el túnel vam veure que era poc el blanc que cobria les muntanyes. Tot i així, després d’un suculent sopar va començar a ploure. A poc a poc va arribar la nit i van baixar les temperatures, convertint aquesta pluja en una gran nevada que va durar tota la nit i ens va preparar el paisatge per a la nostra aventura hivernal.

Vam despertar en un món monocrom, on encara queien els últims flocs de neu. Ens calcem les nostres raquetes i iniciem la ruta que ens portarà fins a Montgarri, on passarem la nit. Durant el recorregut vam tenir estones de neu, de Sol i de núvols, alternant paisatges de bosc amb esplanades i muntanyes. Al llarg del camí practiquem com mostrar les sensacions que ens provoca l’hivern a través de les nostres imatges: el fred, la neu, la soledat i la immensitat del paisatge. Però no van faltar les escenes més esportives, que captem a través dels subjectes que trobem: trineus de gossos, esquiadors de fons i senderistes, entre d’altres.

Després de recuperar forces amb el sopar al refugi, vam sortir a fotografiar la nit. Una tènue Lluna il·luminava el paisatge i feia brillar la neu del terra mentre que les estrelles, feien el mateix en el cel. Vam poder observar el caçador Orió amb el seu gos de caça i les Plèiades, a prop del campanar. A l’altra banda, l’Óssa Major. Va ser tal el desig de retratar la nit que fins i tot els més noctàmbuls vam fer una segona incursió de matinada per retratar la Via Làctia sobre Montgarri, fins que de nou, van tornar els núvols i va començar a nevar una altra vegada.

Ens despertem encara amb la nevada, aquest cop amb més intensitat, de manera queesmorzem per agafar energia i tornem a calçar-nos les raquetes de neu. El camí de tornada, menys transitat, era freqüentat pels trineus de gossos que anaven i venien de tant en tant. Vam tornar a perdre’ns en els detalls; estalactites, neu acumulada a les branques dels arbres, el caure dels flocs … Fins que, gairebé sense adonar-nos, ja divisàvem el final del camí.

Ha estat un cap de setmana intens, amb algunes cares conegudes i altres de noves. Molt bones experiències i com sempre, moltes fotografies. Us deixo amb unes quantes fotos d’aquest phototrekking i … Ens veiem al de primavera!