Un lloc part de nosaltres

El setembre de 2003 vaig fer la meva primera excursió a la Vall d’Aran. Acabava de començar el curs que em donaria la titulació de guia de muntanya i, la prova d’accés era pujar fins la bassa d’Oles amb la motxilla plena de pes (si no en duies suficient, els professors, posaven pedres dins), i recorrer els seus 620 metres de desnivell en menys de dues hores. Els qui no ho aconseguissin haurien d’abandonar el curs i adonar-se que guia de muntanya no era una bona professió per a ells.

L’excursió no era especialment bonica, però al final hi ha un oasis de pau al que vaig agafar un apreci especial, i no vaig trigar en pujar de nou, repetides vegades, com a punt d’accés al Montcorbison (2172 m), la primera muntanya aranesa que vaig ascendir (a través del Letassi (2177 m), així que comptaria realment com la segona).

Des del cim del Montcorbison, es poden contemplar les meravelloses vistes de l’Aran i més enllà, a través d’una visió panoràmica de 360º. Es veu la Bassa l’Oles i el bosc de Baricauba. Es veu Vielha, Betren,  Betlan, Montcorbau, Mont, Vilac, Escunhau i més enllà. També hi ha visió d’alguns pobles en direcció al Baish Aran. Es veuen cims nevats: el Montlude, el Maubèrme, el Montardo, els Besiberris, el Molières, el massís de la Maladeta…

Es tenyeix de blanc a l’hivern, a la primavera del rosat dels nerets florits i groc del ginebró, a l’estiu s’omple de pastures i a la tardor esclata en colors la vista cap avall. Un lloc privilegiat.

Ja fa anys que no visc a la Vall, però cada cop que pujo miro de visitar la Bassa d’Oles i admirar el Montcorbison reflectit sobre les seves tranquil·les aigües, sovint enmarcat per alguns arbres que surten de dins del llac.

Al 2006, el Phoenix començava a caminar i a sortir a fora. No va ser casualitat que la seva primera excursió fos pujar la Bassa d’Oles des de casa (Vielha, 900 m a nivell del mar). Com sempre, jo em vaig cansar molt pel pronunciat desnivell, però ell, ho va trobar d’allò més divertit. Mentre jo suava i esbufegava, ell corria amunt i avall com un huracà. Quan vam arribar a la bassa, per suposat s’hi va banyar… Recordo que semblava com si ell hagués fet l’excursió multiplicada per 4. A més a més, quan vam tornar a casa, jo em vaig llençar al sofà feta pols, però ell, seguia corrent com boig amunt i avall pel saló, saltant pel sofà i derrapant per les cantonades, boig d’alegria.

Poder es per això que avui, finalment, he decidit fer la meva última excursió amb ell. He carregat, com la primera vegada, la meva motxilla amb una mica més de pes, i he pujat sota un cel amenaçador, primer fins la Bassa d’Oles, i després fins al cim del Montcorbison, recordant el seu anar i venir, i les seves incansables ganes de córrer i rossegar pals amunt i avall. Hem arribat al cim amb les primeres neus de la tardor, que es mantenen en tota la obaga, i un cop a dalt, hem observat de nou aquelles meravelloses vistes.

L’ambient era fred, el cel amenaçador, i la neu tramposa, doncs a vegades m’ha fet relliscar i d’altres enfonsar-me fins més enllà del genoll. A més, he pujat per el dret, per el camí més curt i alhora complicat, un camí que, fins avui, no havia fet abans.

Sempre he sapigut que hi hauria una nova ascensió al Montcorbison, però ara se que hi tornaré de nou a visitar-te. A seure al teu costat i admirar junts les vistes. Des d’aquí es veu la hípica on vas néixer, es veu casa nostra i tots els prats i boscos que vas recórrer.

Finalment ets de nou a casa.

Si mai pugeu a la Bassa d’Oles o el Montcorbison i un gos gros, fosc, d’orelles caigudes, i cua potent ve a veure-us, no tingueu por, només vol jugar. És molt bo i tot i que poder a vegades plora o borda amb excés, gaudireu la seva companyia. Deixeu que us acompanyi i no patiu, coneix el camí de tornada.