El poder i la força de l’aigua són increïbles. Es podria dir, que l’aigua es, a més d’un bé natural i necessari, una de les eines d’expressió artística de la natura. Una gúbia més del nostre escultor entorn.
Fa uns pocs dies he visitat dos indretsdels Pirineus Orientals molt especials que així ho demostren: les coves Grandes Canalettes, a Vilafranca de Conflent i Les Orgues, a Ille sur Tet.
El primer indret mostrava com gota a gota i amb el pas dels anys, majestuoses catedrals de pedra havien anat sorgint del degoteig de l’aigua, a través de les diferents cavitats i escletxes que porten terra endins, des de fa milions d’anys. Un festival d’estalactites, estalagmites i diverses formacions rocoses que meravellava amb cada pas endavant.
El segon lloc, Les Orgues, es tracta d’un espai aparentment molt àrid, on les muntanyes han patit l’erosió de l’aigua amb les sobtades i violentes crescudes dels rierols de la Retxe i el Piló d’en Gil, que ha deixat un paisatge que recorda fàcilment a la Capadoccia. Aquestes escultures naturals, de la mateixa manera que les estalactites de Grandes Canalettes, són una obra efímera, degut a que el pas del temps i l’acció de l’aigua van modificant-la lentament. Amb cada pluja, antigues formes s’esborren i donen pas a altres de noves.
El nom d’aquest indret es degut a la forma que prenen les parets verticals i erosionades, també anomenades “xemeneies de fades”, que es van formant molt lentament, a mesura que les gotes d’aigua regalimen pels seus flancs emportant-se petits granets de sorra.
He fet aquesta entrada per la necessitat de mostrar aquets paratges que recentment he visitat i m’han cridat l’atenció per la seva estreta relació amb l’aigua, però podeu veure la força escultora d’aquesta en molts altres indrets, com ara a les valls glaciars, els gorgs i congostos, els llunyans fiords o els propers deltes, entre altres.
Amb el final de l’hivern i el desglaç, s’acosta una bona època per retratar indrets on l’aigua és la protagonista, us convido a gaudir-ne.