No hi ha res més desmotivant enmig d’una travessa que sortir de la tenda al matí i veure’t atrapat enmig de la boira i sense cap rastre de visibilitat, mentre una fina pluja acompanya al vent que et colpeja la cara i penses en que no et pots permetre un dia de descans, que cal avançar a cegues, sense saber com són els paratges que estàs creuant i poder únicament apreciar el lloc exacte on trepitgen els teus peus.
Tot i així, aquests dies més difícils són els que després es recorden amb més intensitat, són aquells que creen l’aventura i l’anècdota. En el meu darrer viatge a través de la Lapònia sueca vam tenir diversos dies d’aquest estil (que curiosament s’acabaven per trobar a faltar durant els agradables dies en què sortia el Sol). En aquests moments que caminàvem per l’interior d’un núvol que no volia deixar d’acompanyar-nos, també ho feia el difícil terreny de torba (bàsicament sòl que sembla sec però que en trepitjar un pot enfonsar fins a profunditats insospitables) i extenses zones de roca humida i relliscosa.
Caminar en aquestes condicions realment ralentitza el ritme de l’expedició i el fet de ser capaç únicament de veure el terra que trepitges et fa fixar-te més en els detalls que et passarien desapercebuts si poguessis veure la resta del paisatge. Durant el segon i tercer dia de ruta tot eren pedres. Pedres i ossos. Restes de les últimes formes de vida que van decidir creuar aquests paisatges pedregosos.
I no us penseu que les pedres són avorrides, Tot el contrari! Allà potser era on estava tota l’emoció del moment, ja que les habitaven els colors i les formes de líquens que portaven creixent durant centenars d’anys. Grocs, blancs, taronges, vermells i negres. Tot un espectacle per a la vista que es perdia en l’horitzó blanc però que trobava el seu lloc sota els peus que avançaven cap al desconegut.
