És impressionant la quantitat de llum que reflexa la Lluna. Durant una nit de Lluna plena, veiem el paisatge perfectament a ull nu. Les ombres que projecten el paisatge i el nostre propi cos sobre el mateix són opaques i fins i tot som capaços de moure’ns sense il·luminació artificial secundària, com ara frontals o llanternes.
Quan un s’aficiona a la fotografia nocturna, el més comú és intentar fugir de la Lluna, i en especial de la Lluna plena, a fi de contemplar un cel el més estrellat possible. Tanmateix, aquest cop he fet una excepció. I en això he d’agrair al company Tato Rosés, que em va convèncer (sense gaire dificultat) a fer una excursió pel Pirineu profund en aquests dies del mes que solc evitar per a fer nocturnes.
La veritat és que feia molt de temps des de l’últim cop que vaig gaudir d’una sessió de paisatge nocturn amb il·luminació lunar, però tot i que en el moment de fer les fotos pensava que hi havia un excés impressionant de llum, ara que veig les fotografies resultants penso que també te la seva bellesa, doncs no només el resultat és visualment atractiu, sinó que a més, la quantitat de llum en l’escena ens feia partíceps del que passava al nostre voltant: les flors es tancaven, les granotes cantaven des dels flancs del llac i el reflex de les muntanyes s’anava fent nítid a mida que la brisa es calmava.