Complir 11 anys no és res, o almenys aquesta és la sensació des de la perspectiva de l’ésser humà. Als 11 anys ni tan sols hem acabat de formar-nos, el nostre cos no para de canviar, tenim una energia desbordant i una curiositat infinita.
Diuen que els anys de gos cal multiplicar-los per set dels nostres. Encara que no és del tot verídica aquesta afirmació, és clar que el temps no passa igual per a ells. Amb els seus 11 anys acabats de fer, el meu sempre incansable amic comença a esgotar-se per qualsevol cosa. Segueix curiós i amb ganes de córrer i saltar, però ja no es mou de la mateixa manera.
Quan anem a la muntanya ell plora si m’aturo a descansar, fent-me saber que té més energia que jo i tirant-me en cara que no puc tant com ell, però el que no sap és que m’adono de com camina, de com en ocasions ja no va i ve mil vegades mentre jo faig el meu ritme, que quan accelero el pas o corro una mica ell es queda enrere trotant, en comptes de galopar i avançar-me.
Fa uns dies el Phoenix va complir 11 anys. Amb els seus cabells blancs invasors poblant les seves potes i cara, la seva cada vegada més feble musculatura i la seva Leishmania, ho va celebrar pujant el cim més alt de Girona i un dels més destacats de Catalunya: el Puigpedrós (2.914 m.), Demostrant que encara li queda corda per estona.
Amb ell vaig realitzar algunes fotografies de la zona, tot i que és de saber popular que és un model horrible, perquè encara que té moments de postures majestuoses, quan detecta una càmera a prop es posa a bordar i a moure’s amb nerviosisme extrem. Després d’intentar fotografiar-lo sota la Via Làctia sense èxit, em vaig decantar per les vaques que descansaven al prat, mentre ell s’amagava darrere meu mirant-les de reüll amb la cua entre les cames.
