Ens movem pels desitjos.
Els que estimem, als que protegim, pel que lluitem, el que somniem.
Des del moment que naixem reclamem allò que desitgem.
Exigim que se’ns entregui, que ens sigui donat.
Al llarg de la vida treballem per acomplir els nostres desitjos. Alguns lluiten amb totes les seves forces per acomplir-los, encaminant tot el seu dia a dia cap a aquest desig. D’altres, el veuen morir en la distància. I és que es un acte de valor i heroïcitat el lluitar per allò que desitgem. Un acte que no tothom està preparat a encarar.
Creixem, i mica en mica els nostres desitjos creixen amb nosaltres, canvien, evolucionen o moren. A vegades, allò que sempre havies desitjat, aquell fort anhel s’apaga i desapareix. D’altres, aquell desig perdura en el temps, retorna o s’intensifica.
Perdre o veure morir un desig pot fer-nos perdre a nosaltres mateixos i la nostra identitat. Fer-nos dubtar de nosaltres, de qui som i perquè hem estat lluitant. Però l’home és un ésser egoista i aviat ens adonarem que hi ha més o nous desitjos vivint dins nostre, alguns, enterrats en el temps, esperant el millor moment per a ressorgir.
Són aquests els desigs “primigenis” que ens defineixen, els que ens fan ser com som, els que ens fan ser qui som. Els veiem clarament si mirem al nostre interior, als que donem més importància per sobre de tot. Aquells que si els perdéssim, ens perdríem a nosaltres mateixos.
Sentir el vent en la cara
L’herba sota els meus peus
Deixar-me mullar per la pluja
I ser una amb la neu
Aquest és el meu major anhel i qui sóc. Durant un temps he quedat en un segon pla i m’he perdut a mi mateixa però ara se que és el més important per a mi, o millor, ho he recordat.
Un desig primigeni no només meu, sinó compartit amb la humanitat, malgrat oblidat. Compartit amb tot ésser viu. Doncs què és l’home sinó un animal que mira de tallar incomprensiblement els seus vincles amb la natura sense adonar-se que és la natura mateixa la que ens defineix?
Leave a reply