Cap a les estrelles

Hi ha cultures, que des de temps ancestrals, han relacionat les estrelles, les constel·lacions i la mateixa Via Làctia amb les ànimes d’aquells que ens han deixat. Un seient privilegiat a la platea de l’eternitat, des d’on veure l’espectacle majestuós de l’Univers… i un lloc cap on els vius puguem mirar al recordar-los.

Quina bonica idea, quina senzillesa… tant de bo aquesta explicació fos acceptable per a tots, tant de bo la ciència i el nostre coneixement ens ho permetessin. Poder així els podríem recordar amb menys llàgrimes als ulls.

Aquesta idea, però, si que te gran part de certesa. “Pols som i en pols ens convertim”, i no qualsevol pols és la que ens ha format: la Terra i tot el que aquesta conté està format per la mateixa pols que hi ha a les estrelles, de manera que tots nosaltres portem una mica d’aquest cel en el nostre interior, i algun dia, dins de milers i milers d’anys, poder la nostre pols ajudarà a formar noves estrelles.

Avui, amb la closca d’un cargol marí, una orella de mar i una branca seca de galzeran et recordo, i recordo com t’agradaven les panoràmiques. I penso en aquesta foto, i en com en el moment de fer-la pensava en com t’agradaria, la meva primera panoràmica nocturna. Poder no és molt espectacular i espero fer-ne moltes de millors, però aquesta és especial.

Avui, des de l’infinit on ens esperes, arriben molts records dels bons moments. Des de l’infinit, la teva mirada se sent tant real i em transporta a través de l’espai i el temps.