Cròniques de la dona cabra. A.K.A. La meva trobada nocturna amb l’esperit del bosc

Mateix lloc de sempre, mateixa hora (una estoneta abans de la posta de Sol).

Em vaig dirigir al turó amb intenció de retratar la sortida de la Lluna plena entre els pinacles de pedra. Una cosa que tenia calculada des de mesos enrere.

Portava hores plovent (nova llei de Murphy: al fotògraf que requereix de cel clar li cau una tempesta) i semblava ser que l’hora propícia, 21’11h, es trobava a l’ull de l’huracà. Un moment de pau i respir entre núvols que esperava que durés prou per la meva proesa.

Vaig arribar al lloc, mentre el Sol, el cel i els núvols mantenien una esbojarrada discussió sobre la propietat del paisatge. No va guanyar cap d’ells, però a mica en mica el Sol es va anar cansant i la tempesta es va fer a un costat, esperant el moment idoni per tornar i reclamar el que creia seu per ple dret.

Llavors, mentre ascendia l’últim tram del turó, vaig alçar el meu cap i la vaig veure. Aquests ulls que em miraven, aquesta postura majestuosa i aquests banyes interminables. Si, una cabra, com no podia ser d’una altra manera.

Ens vam mirar durant una bona estona, fins que es va adonar de la presència del Phoenix i, amb una forta xiulada, va donar mitja volta i va marxar.

Em vaig disposar a seguir-la però per on va desaparèixer la cabra una altra figura, aquesta en forma de dona, es va manifestar mirant-me des del turó. “M’has espantat”, em va dir. Es mantenia ferma en el paisatge i després de comprovar que el Phoenix era inofensiu, es va relaxar una mica. La conversa va durar poc, ja que jo seguia intencionada en veure de nou a la cabra abans de l’aparició de la Lluna. Mentre jo seguia cap al penya-segat ella admirava immòbil la posta de Sol.

Em vaig dirigir a la vora del precipici, atalaiant el paisatge a la recerca d’aquell gran animal, però de cop i sense adonar-me’n, la Lluna va fer la seva aparició. Enorme i groguenca, pujava sense pressa però sense pausa a través de les sinuoses formes de la muntanya. En un dels pinacles, la silueta d’una persona denotava que jo no era l’única  gaudint de l’espectacle.

Mica en mica la foscor es va apoderar del cel mentre la Lluna il·luminava intensament el paisatge. La dona va reaparèixer de sobte al meu costat. Darrere d’ella els llampecs se seguien els uns als altres. Era una ocasió bastant estrambòtica, ja que durant un temps, cabra, posta de Sol, tempesta i Lluna van compartir el paisatge mentre que jo, no sabia en què concentrar-me.

La dona de cop es va interessar en la Lluna i en el que jo feia allà dalt. Es va acostumar a Phoenix i vam entaular a la fi conversa, mentre la Lluna, ja en la foscor, es col·locava en el cim del penyal més gran, com el punt d’una “i”.

Em va acompanyar durant la baixada, enmig de la nit, amb l’única llum de la Lluna i el sorollós silenci de la nit. Em va parlar del bosc, em va explicar els seus llocs, els secrets que només saps quan camines molt per un indret, em va parlar de rius, coves i roques com si del saló de casa seva es tractés.

De vegades, ens quedàvem en silenci i el batec del bosc es feia audible. Em vaig adonar que els meus sentits s’aguditzaven. Podia sentir a la perfecció el so del batre de les ales dels ratpenats i la musicalitat de les diminutes gotes de pluja en caure sobre la pedra. A la llunyania, dues cabres xocaven les seves banyes i en arribar al cotxe, un mussol va cantar per a nosaltres. Havíem arribat al final del recorregut.

Ens vam acomiadar i va marxar. Jo em vaig quedar una estona més. Li vaig donar de beure al Phoenix i vaig canviar les meves botes de muntanya per un calçat més còmode. Vaig esperar uns minuts, però el silenci regnava. Ja no hi havia mussol cantor, ja no sentia el volar dels ratpenats i les gotes havien parat de caure.

Vaig marxar amb la Lluna ja al zenit, il·luminant la nit i jo, de camí a casa, no podia deixar de pensar en la Muntanya màgica, le cabres, ovnis i bruixes.

Podria ser que l’esperit del bosc s’hagués aparegut davant meu?

NOTES:

• La cabra que trobem a Montserrat és la Cabra salvatge (Capra Pyrenaica hispànica), introduïda en 1995.
• La zona és freqüentada per aficionats al fenomen OVNI, arribant-se a formar grups i sortides mensuals d’albirament.
• Hi ha la creença també en bruixeria, que es realitzaven reunions en aquesta muntanya “santa”, en contra de l’actuació dels Benedictins i també trobades de Sabaths.
• Si un passeja per la zona i se surt dels camins establerts, és possible trobar roques, pedres i ossos a terra, dibuixant estranyes formes.
• Amb tot el temps que porto visitant la zona, m’alegra haver-me trobat únicament amb les cabres