Ahir va ser un dia d’aquells. Un dia d’aquells en els que et prepares per la foto, però que la foto no ve. La localització, el material, el paisatge, el dia i l’hora justa. Els colors del capvespre canviaven mentre el Sol baixava i en un clar entre núvols esperava veure la jove lluna creixent al 2% sobre aquella muntanya concreta, però el lleu tel d’estrats i la poca intensitat de la llum reflectida de la Lluna van fer que això no fos possible.
Tanmateix, gaudir d’aquell espectacle, aquells colors… Aquells colors al cel mentre el Sol queia, la màgica llum que resseguia el contorn dels núvols quan aquest ja s’havia posat sota l’horitzó, el canvi en la brisa, el blau tornant-se vermell i blau de nou, el cel apagant-se, la ciutat encenent-se, i dins d’aquesta, la gent cuinant, sopant, veient la televisió, fent vida, sense gaudir d’aquests petits detalls de la natura, perdent-se l’espectacle que dia a dia es repeteix.
No sempre surt la fotografia, però sempre es gaudeix el moment.
