Últimament he estat pensant molt en Islàndia, i es que sempre hi tinc un pensament, en aquest lloc tan increíble i especial. Revisant les fotografies del meu arxiu, m’he topat amb aquelles primeres aurores boreals.
Va ser durant el meu primer viatge a Islàndia.
Vaig decidir anar al Setembre, tot i ser una molt mala elecció meteorològicament parlant, amb la intenció de tenir una mínima possibilitat de poder veure les llums del nord. Aquest és un espectacle reservat als mesos d’hivern a latitud nord, on durant l’estiu el Sol no arriba a pondre’s i no es fa mai de nit però a partir de setembre, ja hi ha una quantitat de nit considerable. Veure una aurora boreal es una loteria, però ho havia d’intentar!
Portàvem quatre dies de viatge. Quatre dies de trekking, caminant sota la boira i la pluja, gairebé sense veure el cel, quan de cop va sortir el Sol. Més aviat sabríem que aquell Sol seria l’únic que veuríem durant tot el viatge. Aquell dia ens vam quedar penjats a la carretera. Acabàvem de llogar un cotxe que es va quedar sense bateria i que després de l’ajut de varis vilatans, vam acabar arrencant massa tard com per acabar d’aprofitar el dia.
Amb les últimes llums vam arribar fins a Geysir, on es troba el famós guèiser que dóna nom a tots els guèisers del món, i el seu germà petit Stokkur. Després de veure la zona vam anar cap al nostre cotxe-casa a fer el sopar, però mentre el cel s’enfosquia, unes estranyes llums començaven a aparèixer. Encara hi havia massa llum al cel per veure que estava passant, però d’alguna manera jo sabia que eren aquelles llums.
A mesura que el cel s’enfosquía, l’espectacle es tornava més impressionant. Les aurores es movien ràpidament, passant del verd al lila i dansant al ritme de les erupcions de Stokkur. Era un festival de llum i de color per part de les aurores, de tant en tant interromput per les actuacions espontànies del petit guèiser, que escupía aigua a una temperatura de 120 graus, que elevava cel amunt, com si volgués remullar les llums del nord.
Mica en mica, les aurores van anar posicionant-se cap al zenit, on van dibuixar formes impossibles, fins que la totalitat del cel es va tornar verda. Llavors el moviment va parar, i la nit es va tenyir d’aquest color, que de mica en mica es va anar difuminant fins fer-se la foscor i tornar la pau i la quietud al paisatge.
Totes les imatges d’aquesta entrada son de la mateixa nit. La primera en la que vaig veure una Aurora Boreal