Atenció! Aquesta entrada conté un munt de fotos i informació personal. Reflexions i tonteries vàries. No us espereu informació de vital importància fotogràfica. Vaja, que ve a ser la típica entrada de bloc d’algú que explica la seva vida a un munt de desconeguts i que tant sol agradar als xafarders.
Comencem.
Ara fa ja uns quants anys (el 2007 per ser exactes), vaig decidir estrenar-me en conducció i fotografia digital amb un viatge al voltant de la península ibèrica. Nascuda a prop de la ciutat portuària de Barcelona, mai he estat amant de la costa, sinó més aviat de la seva cosina llunyana, la muntanya. I després de viure durant uns anys al Pirineu aranès sense veure el mar durant molt de temps, vaig decidir que era un bon moment per fer-li una visita.
De manera una mica calmada (si prenem com a referència el que fa la resta del món), em vaig fer amb el meu permís de conduir, i el meu aviat famós “corcel”, sobrenomenat “el bretocotxe”, àlies el twinguillo, em portaria per un viatge a través de la costa i al voltant de la península, vorejant a través de les seves platges i al ritme del cassette de “Los Manolos”.
Malgrat que en aquella època no era una cosa nova per a mi (ja que ja havia tingut contacte amb el que podríem anomenar “l’univers analògic”), uns mesos abans de marxar a la meva expedició em vaig adonar que trobava realment apassionant la fotografia (aquesta és una història potser per un altre dia), i després d’estalviar diners durant un temps em vaig comprar la meva primera càmera fotogràfica digital, que també estrenaria durant aquest viatge. Era una compacta digital, d’aquelles a les que durant un temps se les va anomenar “semireflex”, i encara que no permetia l’intercanvi d’òptiques, si que comptava amb un mode totalment manual en què podies seleccionar la sensibilitat, el diafragma i el temps d’exposició. Encara que ràpidament vaig tornar a estalviar per a una rèflex de debò, aquella càmera segueix rodant per casa.
M’acompanyaven per aquell llavors el meu cotxe, la meva càmera i el Phoenix, el meu company inseparable, amb el qual he compartit nombroses aventures i amb qui m’uneixen uns llaços difícils de descriure amb paraules com amor, amistat o família. Ell tenia aleshores 2 anys. Avui en té ja 10, i encara que està fet tot un avi, sembla no adonar-se’n.
Fa 8 anys vam començar aquest viatge. Només vam arribar fins a Tarifa, doncs una oferta de treball a la muntanya em va fer tornar de forma prematura, però sempre vaig pensar que el twinguillo, Phoenix i jo ho reprendríem des d’aquest punt en un futur. Fins i tot vaig pensar que seria bona idea continuar-lo quan se’m donés millor la fotografia i així veure el canvi en la qualitat dels resultats fotogràfics entre la primera i la segona part del viatge.
Avui el twinguillo fa ja un parell d’anys que ens va deixar. Ara les seves finestres i retrovisors han passat a formar copes de vidre, potser en les quals els aristòcrates beuen vi del bo en un restaurant d’estrella Michelin. La seva xapa s’haurà reciclat per fer altres cotxes i qui sap que més. Tot i així he decidit que és moment de continuar aquest viatge, encara que tot apunta que hi haurà tercera part, ja que vull deixar Galícia i Portugal com a apartat final, potser per d’aquí a uns anys, qui sap.
Aquest any m’he apartat dels meus viatges de veure món. He oblidat l’avió i el passaport. Demà marxo en direcció Astúries, i de camí faré parada en una infinitat de llocs, on el Phoenix correrà i bordarà content mentre jo fotografio paisatges. El gos que va néixer entre muntanyes i va acabar combatent el soroll de la ciutat es mereix unes vacances. L’avi pelut, el meu vell copilot i el company al que probablement trobaré a faltar durant la tercera part del viatge. Espero que les gaudeixi a fons.
Nota: les imatges d’aquesta entrada son del 2007, de la primera part del viatge.