Es diu que no se sap el que es té fins que es perd … Jo sempre ho he sabut.
Durant l’últim terç de la meva vida en Phoenix ha caminat amb mi, va ser el meu company en la vida i ara em falta. Fa un parell de setmanes hauria complert 13 anys i tot i que ha estat capaç de gaudir de la vida fins a l’últim moment, he sentit la presència d’aquest final aproximant-se des que va complir els 8. Com a conseqüència, he intentat ser conscient que tard o d’hora passaria l’inevitable, però he estat incapaç de preparar-me perquè no podia ni pensar-hi.
Retrat d’en Phoenix a Les Deux Alpes, França, 2006
Una decisió important, la de compartir la vida amb un animal que veus néixer i saps que veuràs morir. Avui, a quatre de mesos de la seva mort encara sento el soroll de les seves potetes en caminar per la casa, enoto la seva olor en el meu cotxe i sento el tacte de les seves orelles. Em sembla veure’l caminant al meu costat quan surto a la muntanya, però ja no hi és. Ja ningú em rep en tornar a casa i no tinc ningú a qui portar pals i llaminadures quan torno d’un llarg viatge.
En Phoenix i jo “mossegant” pals en algun lloc del Mediterrani
En Phoenix i jo al Nacedero del Urederra, a Navarra
En Phoenix i jo acampats sota els estels
Fa uns dies em vaig trobar amb un gos abandonat a la muntanya. Mirava desesperadament els cotxes que passaven per si un era el seu humà, que tornava a per ell … però no. Per sort el gos ha tingut un final feliç, o al menys això sembla, ja que un veí del meu carrer el va fer entrar a casa seva.
Un gos és un animal que hauria d’haver nascut lliure com el guepard o l’àliga, però l’home no ho ha volgut així. Jo no vaig decidir tenir gos perquè no m’interessava el lligam que representa, ni li veig sentit a “posseir” un ésser viu, però les circumstàncies van fer que volgués salvar la vida a en Phoenix i als seus germans, que estaven destinats a morir a mans d’un horrible home qui no hauria de tenir accés a animals, i malauradament no vaig trobar ningú adient en qui confiar-li la resta de la seva vida. Si decideixes tenir un “animal de companyia” has de ser conscient de la immensa responsabilitat que això comporta, no és una joguina, és una vida.
En Phoenix i jo a Salardú (Vall d’Aran), quan tot just començava a obrir els ulls
En Phoenix va néixer un 26 de juliol en una hípica de la Vall d’Aran. Ho va fer al costat dels seus cinc germans. El seu destí no era viure, doncs la seva raça no era pura, i l’amo de la mare, una Bòxer de pura raça que vivia en una gàbia d’un metre quadrat, només la necessitava per a la cria de gossos de raça, els quals venia al menor postor.
Un matí d’un mes de juliol, vam despertar amb la sorpresa que la pobra gossa havia parit sola a la quadra. En el seu pit, 6 cadells desesperaven pels seus primers glops de llet.
Dia 1 d’en Phoenix
Però la seva esperança de vida era curta, ja que el pare no era bòxer, sinó Pointer, i, per tant, el seu legítim propietari va decidir que “els ficaria en una bossa i els llançaria al riu”. Vaig poder salvar-ne alguns, però desgraciadament no a tots. Vaig deixar aquell treball somiat (a la muntanya, a l’aire lliure i amb els cavalls) a finals d’agost quan el mateix home em va aixecar la mà per protegir un jove poltre dels seus cops.
En Phoenix i jo al Cabo de Peñas, Asturies
En una excursió van venir més clients del que és normal, de manera que l’amo va decidir treure una de les eugues acabades de parir, però el poltre no volia que ens portéssim a la seva mare, de manera que va voler sortir del box al costat d’ella. L’amo ho va evitar a puntades de peu i vaig decidir interponerme, al que em vaig emportar una amenaça amb la forma d’una mà oberta en alt.
Tots els clients van veure l’espectacle i em van dir que si volia denunciar serien testimonis. Tot i així, no vaig voler fer-ho. En tornar d’aquella excursió vaig deixar la feina i em vaig endur els dos gossos que quedaven (ja vaig donar un i els altres no vaig poder salvar).
En Phoenix espantat per les vaques en el mig del camí
En Phoenix jugant amb el seu amic Nut
Passant-ho d’allò més bé entre flors
El primer gos que vaig regalar el van robar per pensar que era de raça. El segon el vaig tornar a veure fa uns anys a la Vall d’Aran, una gosseta guapíssima i molt semblant al seu germà, el meu amic, el meu company.
A en Phoenix i tots els estris que em quedaven (manteta, biberó, preparat per a llet, etc …) els vaig regalar a en Chema, un antic company d’estudis qui, després d’emportar-se’l a casa seva, va decidir abandonar-lo sense dir res. Un amic meu el va veure fer-ho, va recollir a Phoenix i me’l va portar de tornada. Chema, ets un desgraciat, si no podies tenir el gos crec que és d’una estupidesa desbordada no haver-me’l portat de nou o avisar-me per venir-lo a buscar.
En Phoenix i jo al cim del Puigpedrós, a Catalunya
I tu, Santi, doncs ja veus: un d’aquells gossos als que vas voler matar perquè “a ningú li pot agradar un gos que no sigui de raça”, ha estat el més important en la vida d’algú … la meva vida. Ha estat feliç i m’ha ajudat a ser-ho. Ha corregut pràcticament per tot Espanya i França. Ha viscut aventures, ha estat valent però també covard, ha estat llest i ha estat ingenu, ha corregut per prats plens de flors, ha pujat muntanyes i ha nedat al mar i a l’oceà, ha estat un company de vida i sempre el recordaré. Ara comparteixo la seva història perquè el recordin també aquells que el van conèixer i el coneguin els que no van caminar al seu costat.
Un passeig sobre la neu
Menjant uns pals a la sorra
Si voleu saber més sobre les aventures de Phoenix, aquí Tenes algunes entrades dedicades a ell al meu blog:
Unes merescudes vacances
Selfies canins
Selfies canins II
Anys de gos
Leave a reply