Fotografiar aquell paisatge per enèsima vegada

Tots tenim paisatges predilectes; sigui per proximitat, sigui perquè per molt que passi el temps ens segueixen impactant, per records i vivències passades o perquè ens hi sentim lligats d’alguna manera. Gaudim d’aquests paisatges, els caminem i escorcollem, els visitem fins a la sacietat, sempre sabent que hi haurà una propera vegada. Però què passa quan el lloc s’ha visitat tantes vegades que hem perdut el compte? Què passa quan sentim que ja hem fotografiat tot el que es podia, exprimint al màxim les seves possibilitats? O el que és el mateix… Com plantejar una sessió fotogràfica de natura a un lloc que hem retratat per enèsima vegada? A continuació anoto alguns consells pràctics que us poden ajudar si us sentiu identificats amb aquestes línies.

 

1. Redescobrir el paisatge

El primer i més important és sempre tenir la ment oberta. No anar sempre a buscar la mateixa localització exacta on sempre plantem el trípode per a fer la mateixa panoràmica, la mateixa cascada, el mateix arbre. Prendre’s el temps d’investigar rutes, sobre el mapa i in situ, passejar per tota la carena, resseguir el curs del riu de dalt a baix i perdre’s per aquell bosc.

 

2. Les èpoques de l’any

És interessant fer un estudi bàsic de com les estacions de l’any afecten a la localització, per veure a quins canvis es pot veure sotmès i per tant, quan pot resultar més interessant de fotografiar-lo. No obstant, també és un error comú el fet de que, després de detectar quina època de l’any és la millor per a fotografiar el paisatge escollit, visitar-lo únicament en aquestes dates tan assenyalades. És cert que els prats són florits a la primavera, que les muntanyes queden blanques a l’hivern i les fagedes vermelles a la tardor, però no és pas l’única possibilitat, i a vegades, visitar un paisatge fora de l’època “idònia”, pot portar més d’una sorpresa.

 

3. Al mal temps, bona cara

Una bona idea per veure com canvia aquest paisatge tant estimat és esperar un dia de climatologia adversa: esperar que plogui, que nevi, que hi hagi boira o faci fort vent. D’aquesta manera canvia l’atmosfera, i aquesta, al seu temps, canvia tot el paisatge, ja sigui modificant-ne la llum (boira), els colors (nevades) i el caràcter (de misteri, feréstec, etc.).

 

 

4. Prestar atenció als detalls

El paisatge no només és un espai enorme, ple de muntanyes fins l’infinit, ni una extensa platja plena de rocs i amb el cel estrellat. Una fulla col·locada sobre una pedra, la filtració de la llum a través de les fulles o la branca d’un arbre que cau i es reflexa sobre el llac són detalls que poden convertir-se en protagonistes o coprotagonistes de l’escena, conjuntament amb la resta del paisatge o per si sols.

 

 

6. Separar la llum del color

Un bon exercici pot ser, per molt bogeria que sembli, separar la llum i el color quan pensem la fotografia. Pel que fa a la llum, la idea és fer un exercici mental on ens quedem estancats en la fotografia en blanc i negre, on lo interessant no només eren les tonalitats harmonioses sinó que també els contrastos. Cal prestar especial atenció a com la llum afecta als diferents components del paisatge: característiques com la textura, l’opacitat o la translucidesa poden accentuar la potència de la imatge. També és interessant buscar zones amb forts clarobscurs i pensar-los en blanc i negre. Un cop a la fase de revelatge i postproducció, es pot decidir si queden en blanc i negre o no, però la idea principal és centrar la ment en buscar la llum.

De tota manera, cal pensar també amb la presència de les ombres. Una ombra s’adapta a diferents relleus i poden ser intrínseques (donen volum a un element del paisatge) o projectades.

 

 

7. Prestar atenció a les combinacions tonals

Pel que fa al color, es poden fer combinacions per harmonia, contrast o saturació tonal. El primer cas, consisteix en fotografiar un paisatge on tots els elements que l’integren són de diferents tons corresponents a un color específic (exemple: un bosc amb arbres de diferents tons verdosos). El contrast tonal seria tot lo contrari, és a dir, conjugar elements amb colors contraris en la roda de color (vermell i verd, per exemple). Finalment, en quan a la saturació es buscaríen elements del mateix color, però amb intensitats diferents.

 

 

8. Abstraccions

Si res d’això funciona, ja s’ha posat en pràctica amb anterioritat o es vol anar un pas més enllà, cal fer de nou un esforç mental i separar l’objecte del seu concepte, crear composicions regides per formes orgàniques, sense acabar de mostrar l’element del paisatge que estem retratant, de manera que la persona que vegi la imatge no vegi (o li costi de veure) la vinculació del que hi ha a la fotografia amb un element existent: això es pot fer de diverses maneres: llargues exposicions, macros de detalls (com ara la nervadura d’una fulla), les “s” d’un riu que baixa muntanya avall, els reflexes de l’aigua d’un llac o fins i tot distorsionant la realitat amb moviments d’objectiu (zooms i barridos) o dobles exposicions (on es realitzen dues exposicions que es combinen en una sola imatge. Aquests són alguns exemples, però les possibilitats són enormes.

 

 

 

Si t’apasionen la fotografia i la natura pots trobar multitud d’activitats relacionades en l’apartat “activitats” d’aquesta pàgina web!