Les temperatures baixen, la neu cau i l’aigua es congela. La televisió embogeix, les alertes es disparen …
¡¡¡¡Una onada de fred apocalíptica !!!! Senyors, a això en els meus temps es deia hivern. Benvinguts i gaudiu d’ell perquè de la manera que tractem el planeta no sabem quants més veurem.
Avui alço la vista per la meva terrassa i veig com escalfa el Sol. Penso en aquests paisatges que he caminat durant la passada setmana i com al creuar el bosc era incapaç de veure cap color. Era una bogeria, en moments no sabia dir si el paisatge era així o si de sobte havia perdut l’habilitat de percebre el color. Però llavors la vaig veure. Una feble branqueta es mantenia en peu. D’ella penjaven les últimes fulles de la tardor, que aguantaven la compostura i s’ancoraven en les meves retines reflectint el seu color foc al mig d’un festí de blanca neu i boira.
I aquest paradís no era apte per a tothom. La gent, tancada a casa amb els seus calefaccions al màxim, escalfant les seves llars i tirant fums cap a l’atmosfera, patint la pujada de la llum, fidels a les exageracions dels mitjans de comunicació i cecs al regal de la natura, no eren capaços de entendre el que la muntanya guardava sobre les seves faldilles. Només uns pocs es van aventurar a gaudir d’aquell moment únic i privilegiat, ple de solitud i bellesa.
Allà no hi havia fred, només blanc.
