Últimament bullen les xarxes socials sobre l’alarmant debat de què és i que no és lícit en el processament d’una fotografia de natura. Un dels molts exemples del que sembla correspondre a la feina del diable és l’apilament de fotografies, com el que es veu a la fotografia circumpolar de dalt.
Cal parlar del processat de les imatges sempre tenint clar que és una cosa imperativa en tota imatge digital, ja que només en el fet de realitzar la imatge, la càmera fotogràfica ja està aplicant un primer processat. En obrir l’arxiu RAW, el que fa l’autor és un segon processat en funció de la captació, corregint els errors captats per la càmera a causa de les característiques del comportament dels sensors electrònics (falta de contrast, saturació i nitidesa). Aquest pas, repeteixo, és absolutament necessari i no ha de ser realitzat en base a un error de presa, sinó a pal·liar els errors de captació del dispositiu.
A més d’aquests dos processats inicials, hi ha dos més; el processat en funció de l’aplicació o processat ampliat (si es tracta de fotografia de moda, de guerra o d’arquitectura, per exemple, tindran processats molt diferents entre si) i el processat en funció de la sortida, on el que fa el fotògraf és preparar la imatge per a la seva impressió o la seva pujada a un lloc web, tenint en compte factors com ara els perfils de color, les mesures o la resolució.
Sóc conscient de que molts fotògrafs tenen aquests passos clars, però el fet que avui en dia es critiqui tant l’ús d’eines de processament com les d’Adobe PhotoShop, provoca una caça de bruixes innecessària i moltes vegades, els usuaris que fan ús d’aquestes eines se senten acorralats i assenyalats amb el dit pels altres fotògrafs més experimentats.
En fotografia de natura, cal saber discernir entre el que és una fotografia documental i una fotografia artística. Tots tenim clar que el processat d’una imatge documental es limita a ajustos generals (corbes, nivells, etc.) però jo vaig a centrar-me en la gran incompresa: la fotografia més artística.
Molts “puristes” de la fotografia poden no estar d’acord amb la meva afirmació, però per a mi en l’art tot s’hi val i crec ferventment que la fotografia és un mètode d’expressió artística com qualsevol altre. No puc entendre com portem tant de temps volent que la fotografia es englobi dins de l’art en majúscules però després ens tallem les ales entre nosaltres dient que es pot i que no es pot fer amb la fotografia. Només cal donar un cop d’ull a la història de la pintura per veure que hi ha diferents branques, no només el retrat, el paisatge i les escenes bíbliques, sinó que hi ha també moviments tan dispars com el realisme, el romanticisme, el cubisme i l’expressionisme, així com pintura a l’oli, acrílica, guasch i tantes altra. Llavors jo em pregunto … Què passa amb la fotografia de natura? ¿Ha de ser merament documental? ¿Per què es critica tant un HDR, un apilament de capes o una doble exposició? Potser perquè és una cosa nova? No senyors, perquè tot això i molt més s’ha dut a terme des de sempre, a través de diferents tècniques aplicades a l’interior d’un laboratori fotogràfic analògic. Llavors, si s’ha fet sempre perquè està tan mal vist ara?
Últimament reina l’afirmació que en processar una fotografia estem enganyant a l’espectador, creant una imatge d’alguna cosa falsa, inexistent o massa idealitzada. Això és degut a que des de sempre, quan l’ésser humà veu una fotografia, la prèn com a evidència d’una realitat. En els temps que corren, pujar a la xarxa una fotografia d’un paisatge nocturn amb un OVNI no enganya a ningú, però temps enrere sí que ho feia, i actualment hi ha fotografies que sense el degut acompanyament d’un peu de foto poden arribar a ser objecte de dubte en la seva veracitat.
Això vol dir que l’ús del processat ampliat en naturalesa serveix només per idealitzar la realitat o inventar-la? No, per res. De fet, algunes de les tècniques més criticades serveixen d’una manera molt clara a la ciència. Un exemple clar és el del apilament d’imatges, com la fotografia circumpolar, on s’apilen diverses exposicions per demostrar el moviment de rotació de la terra sobre el seu eix o el focus stacking, on es realitzen diverses fotografies a diferent punt d’enfocament d’un objecte molt petit per augmentar la seva profunditat de camp (molt vist en fotografia científica d’insectes) o el famosíssim HDR (High Dynamic Range), que certament mal usat fa més mal que bé, la seva veritable funció és la d’igualar el rang dinàmic del sensor de la càmera al de l’ull humà. Són només uns pocs exemples que al contrari del que de vegades es dóna a entendre, aquestes tècniques serveixen per apropar més la imatge a la realitat. De fet, cal tenir en compte que el processat digital de la imatge es va crear amb finalitats científiques (medicina i NASA entre d’altres).
Alguns diran que no els sembla bé l’ús d’aquestes tècniques senzillament perquè o bé no les fan servir o no saben com fer-ho, i tenen tot el dret d’usar la tècnica que més desitgin per a realitzar la seva obra. Però cal treure’s del cap que “el PhotoShop” és una eina que fan servir uns quants “perquè no saben fer fotos”, perquè aquestes s’hagin de millorar, o perquè els falti material i /o coneixements tècnics per arribar al resultat desitjat, ja que la idea que tenim com a fotògrafs, crec que no és la de mostrar la realitat única en una imatge, sinó la de crear una visió personal i diferent que fa del nostre treball una cosa especial i única. M’explico: quan fem servir un macro, mostrem una realitat augmentada, quan enquadrem també estem inventant, seleccionant únicament aquella porció de paisatge que ens interessa. Potser d’un gran paisatge sol ens interessa una arbre, o potser a mig metre d’aquest hi havia un abocador, però nosaltres volíem mostrar només la bellesa del lloc (per mi això també és mentir … ¿o no ?! Perquè com dic, opino que la fotografia és un art com ho és la pintura i penso … Si ho hagués pintat, tampoc pintaria l’abocador. De manera oposada, també és possible mentir i enganyar a través de fotografies sense manipulació, de manera que la crítica al processat de la imatge digital es torna cada vegada més confusa.
Torno a les imatges del principi: Tenim la mateixa composició amb dues versions: la primera, un circumpolar per apilament de diverses exposicions. Tècnicament presenta major qualitat ja que per realitzar-la no ha estat necessari pujar la sensibilitat a nivells estratosfèrics (com en el segon cas), motiu pel qual no hi ha soroll a la imatge i es conserven molt millor els detalls en el paisatge. Amb aquesta imatge es mostra “alguna cosa irreal” dirien alguns, ja que en aixecar el cap i observar el cel nocturn un no divisa esteles de llum. No obstant això, aquestes esteles de llum donen sentit a la teoria científica que el planeta gira sobre el seu propi eix i a Galileu Galilei li hagués anat de perles per lliurar-se dels tribunals. A la imatge de la dreta veiem el cel nocturn a través d’una exposició de poc menys de mig minut. En aquesta no es veuen les traces de llum sinó les estrelles quietes en la seva posició, però es veu clarament la Via Làctia i la galàxia d’Andròmeda a la seva esquerra. Hi ha una fotografia falsa? No, les dues mostren una realitat, però cadascuna a la seva manera.
A on vull anar a parar és a que cadascú és l’autor de la seva obra i l’únic que pot decidir sobre ella i no ha de sentir malament si la fa d’una manera o d’una altra. És el teu treball, de manera que creu en ell. Que no et tallin les ales.
Us deixo amb una interessant reflexió de futur d’Ansel Adams, el pare de la fotografia de paisatge, gràcies al qual avui dia segueixen existint alguns paratges naturals incomparables. Ell també manipulava les seves imatges al laboratori, ja que deia que “el negatiu és la partitura, mentre que la còpia impresa és la seva interpretació”:
“Espero ansiós nous processos i nous desenvolupaments. Crec que la imatge electrònica serà el pròxim gran avanç. Aquests sistemes tindran característiques estructurals ineludibles, i tant els artistes com els tècnics hauran de fer un renovat esforç per comprendre’ls i controlar-los ”
Ansel Adams (1902 – 1984)
PD: Les imatges d’aquest article van ser preses al Parc Natural del Montsec, reserva Starlight. La llum de les estrelles és tal que és capaç de brillar reflectida sobre el riu i rebel·lar part del relleu del paisatge. A l’esquerra al cel, a la imatge circumpolar, apareix la llum reflexada d’un satèl·lit en passar.